Ves al contingut principal

Kitsch Electrokàustic a Banyoles

El millor moment musical recent me l'han donat Kitsch amb el seu increïble, sensacional directe Electrokàustic, al Teatre Municipal de Banyoles. Ja l'havia sentit a Girona l'any passat però ara l'han millorat molt.

Els de Banyoles, junt amb alguns encertats amics i col·laboradors, presenten una col·lecció de cançons excel·lents i molt ben cuidades, molt mimades i ben preparades, amb un so excel·lent, ple de matisos. Clàssics absoluts com Confessió o Art de trair comparteixen espai i alçada amb clàssics més "amagats" com Maleït divendres o Rància militància, i la sorpresa és ja majúscula i el plaer complet quan descobrim les interpretacions musicades de poemes d'Alejandra Pizarnik (Noche i Hija del viento: la pell de gallina) i inspiradíssims, grans nous temes com Estatus i sobretot l'estimada, meravellosa, insuperable Cors. La vaig sentir per primer cop a la Festa Major de Porqueres i va ser un amor instantani, i només per tornar-la a escoltar ja valia la pena tornar a Banyoles.

Tenim un grup d'alçada internacional, un grup que a la meva discoteca té el mateix lloc privilegiat que The Jesus And Mary Chain, Smog, Luna i Depeche Mode; i una mica més i no ens n'adonem. Els gironins i els qui no ho sou però teniu la capacitat de desplaçar-vos teniu una nova oportunitat de gaudir d'aquest excel·lent concert el 18 de desembre a l'Auditori de la Mercè de Girona, més informació a http://www.kitschmusic.com/.

Comentaris

Jordi ha dit…
Benvolgut Daniel:

Em dic Jordi, sóc un jove de Banyoles (o no tant jove...tant li fa) que navegant pel buscador de google i entrant-hi "banyoles" he trobat el teu blog.
Només volia afegir-me al teu reconeixement a l'obra de Kitsch compartida per la meva persona (m'has fet recordar la primera vegada que vaig sentir "Maleït divendres", genial, un retrat marevallós)
Fa molts anys que des de Banyoles s'aprecia la seva obra, i es va seguint, sovint oblidada per l'ignorància dels nostres dies...
També vull felicitar-te pel fet que demostres una sanejada cultura musical que escasseja avui en dia.
Salut i endavant!
Daniel D.L. ha dit…
Gràcies Jordi pel teu comentari!! Coses així fan que tingui ganes de seguir escrivint. Salut i endavant!

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m&…