L'accident nuclear de Kyshtym (Rússia, 29 de setembre del 1957)
L'ús industrial i militar de l'energia nuclear des de mitjans del segle XX va introduir riscos al nostre món d'una escala que fins aquell moment no s'havia conegut. La contaminació radioactiva s'estén en el temps fins a moltes generacions enllà (els residus avui produïts seguirant actius durant milers d'anys), i en l'espai, podent contaminar continents sencers (l'àrea d'afectació potencial d'un accident és una regió de milers de quilòmetres [1]).
El 27 de juny del 1954 va començar a operar la primera central nuclear connectada a la xarxa elèctrica, a Obninsk, una ciutat científica a 110 quilòmetres al sud-oest de Moscou. Són molts i molt diversos els incidents i accidents radioactius rellevants que s'han produït des d'aquell moment. Davant la impossibilitat de comentar-los tots [2], em centraré en aquells que es poden considerar més greus: el que han estat qualificats amb un nivell de 5 o superior a l'Escala Internacional d'Incidents Nuclears (INES) [3]. Són els següents:
Cal tenir en compte que les restriccions a la publicació d'informacions sobre el risc nuclear i els accidents d'ell derivats necessàriament hauran de fer-nos parlar amb precaució: sabem només allò que s'ha publicat, i en la forma en què ha estat publicat. Tot i així, espero que aquesta selecció d'accidents nuclears serà il·lustrativa.
Accident nuclear de Kyshtym
Ozyorsk, URSS, 29/9/1957; nivell INES 6
Tres anys més tard de ser pionera al món en la producció industrial d'energia elèctrica d'origen nuclear, la URSS va ser també la primera en provocar un accident nuclear greu. Fou a la ciutat tancada d'Ozyorsk, Chelyabinsk Oblast, 72 quilòmetres al nord-oest de Chelyabinsk. L'accident s'ha conegut, però, amb el nom de Kyshtym, la ciutat gran més pròxima. [4]
Veure mapa més gran
A Rússia, una ciutat tancada és un assentament urbà amb restriccions d'accés i residència. Oficialment són conegudes amb el nom de "formacions administratives-territorials tancades". Avui un milió i mig de russos viuen en una quarantena de ciutats tancades.
Ozyorsk, d'uns 90.000 habitants, és una ciutat tancada degut a la seva proximitat al complex nuclear de Mayak.
La trista història d'aquest complex comença quan fou construït en secret i amb presses entre 1945 i 1948. Ja des del seu naixement Mayak esdevé un dels més grans desastres ecològics de la història. Les condicions de salut i seguretat són lamentables i el menyspreu pel medi fa que inicialment es llencin residus radioactius d'alta activitat a un riu proper, que els transporta fins al riu Ob i d'allà a l'oceà Àrtic. Més tard el llac Karachay s'utilitzà per emmagatzemar els residus radioactius a l'aire lliure.
Actualment el llac Karachay es considera el lloc més contaminat del planeta. Durant els anys 60 el llac es va anar assecant, passant d'una superfície de 0,5 quilòmetres quadrats el 1951 a 0,15 quilòmetres quadrats a finals del 1993. El 1968, després d'una sequera, el vent es va endur pols radioactiva de l'àrea seca del llac irradiant mig milió de persones amb 168 petabequerels de radiació. Les autoritats russes, sempre previsores, han cobert el llac de ciment per evitar que se n'escapin més sediments.
Amb tot això Mayak s'havia convertit en una de les catàstrofes ecològiques més importants del segle XX. Aquesta era la situació en el moment en què es va produir l'accident del 1957.
L'accident en si va tenir lloc en una planta de reprocessament de combustible nuclear del complex de Mayak. El 29 de setembre del 1957 el sistema de refrigeració d'un tanc que contenia 70 o 80 tones de residus radioactius va fallar, i el contingut del tanc es va anar escalfant, fins que va produir una explosió no nuclear. A causa de l'explosió, que no va tenir víctimes immediates, es van alliberar a l'atmosfera 74 petabequerels de radioactivitat.
El núvol radioactiu es va desplaçar entre 300 i 350 km cap al nord-est, i els seus sediments van produir contaminació radioactiva de llarga durada a una àrea d'uns 800 quilòmetres quadrats (equivalent a la superfície del Vallès Oriental), principalment amb cesi-137 i estronci-90. Aquesta zona es coneix com a Traça Radioactiva de l'Est dels Urals, o East-Ural Radioactive Trace (EURT).
L'accident va ser mantingut en secret en tot moment. Unes 10.000 persones van ser evaquades de l'àrea afectada sense més explicacions. Tota informació de víctimes va ser suprimida pel govern rus, però s'han fet estimacions que xifren en unes 200 les morts directes per càncer causat per la radiació.
L'àrea contaminada, l'EURT, va ser declarada pel govern Reserva Natural de l'Est dels Urals el 1968, per donar una coartada a la limitació d'accés.
El dissident rus Zhores Medvedev va divulgar el desastre amb un llibre publicat l'any 1979, El desastre nuclear als Urals. No va ser fins a l'any 1990 que el govern rus va desclassificar els documents sobre l'accident.
[1] Vegeu per exemple Txernòbil a Catalunya. Santiago Vilanova, revista Userda, juny del 2004.
[2] Els següents articles de Wikipedia serveixen de punt de partida per al lector interessat: Nuclear and radiation accidents, List of civilian nuclear accidents, List of military nuclear accidents.
[3] La International Nuclear Event Scale (INES) és una escala introduïda el 1990 per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica que classifica la severitat dels accidents i incidents nuclears d'1 a 7, segons les següents descripcions: 1 (Anomalia), 2 (Incident), 3 (Incident important), 4 (Accident amb danys a l'emplaçament), 5 (Accident amb dany fora de l'emplaçament), 6 (Accident important) i 7 (Accident greu).
[4] Per a més informació consulteu l'article de Wikipedia Kyshtym disaster.
El 27 de juny del 1954 va començar a operar la primera central nuclear connectada a la xarxa elèctrica, a Obninsk, una ciutat científica a 110 quilòmetres al sud-oest de Moscou. Són molts i molt diversos els incidents i accidents radioactius rellevants que s'han produït des d'aquell moment. Davant la impossibilitat de comentar-los tots [2], em centraré en aquells que es poden considerar més greus: el que han estat qualificats amb un nivell de 5 o superior a l'Escala Internacional d'Incidents Nuclears (INES) [3]. Són els següents:
- Chalk River, Ontario (Canadà), 12/12/1952; nivell INES 5 (afegit posteriorment a la publicació original d'aquest article).
- Kyshtym (Rússia), 29/9/1957; nivell INES 6.
- Windscale (Regne Unit), 10/10/1957; nivell INES 5.
- Three Mile Island (Estats Units d'Amèrica), 28/3/1979; nivell INES 5.
- Txernòbil (Ucraïna), 26/4/1986; nivell INES 7.
Cal tenir en compte que les restriccions a la publicació d'informacions sobre el risc nuclear i els accidents d'ell derivats necessàriament hauran de fer-nos parlar amb precaució: sabem només allò que s'ha publicat, i en la forma en què ha estat publicat. Tot i així, espero que aquesta selecció d'accidents nuclears serà il·lustrativa.
Accident nuclear de Kyshtym
Ozyorsk, URSS, 29/9/1957; nivell INES 6
Tres anys més tard de ser pionera al món en la producció industrial d'energia elèctrica d'origen nuclear, la URSS va ser també la primera en provocar un accident nuclear greu. Fou a la ciutat tancada d'Ozyorsk, Chelyabinsk Oblast, 72 quilòmetres al nord-oest de Chelyabinsk. L'accident s'ha conegut, però, amb el nom de Kyshtym, la ciutat gran més pròxima. [4]
Veure mapa més gran
A Rússia, una ciutat tancada és un assentament urbà amb restriccions d'accés i residència. Oficialment són conegudes amb el nom de "formacions administratives-territorials tancades". Avui un milió i mig de russos viuen en una quarantena de ciutats tancades.
Ozyorsk, d'uns 90.000 habitants, és una ciutat tancada degut a la seva proximitat al complex nuclear de Mayak.
La trista història d'aquest complex comença quan fou construït en secret i amb presses entre 1945 i 1948. Ja des del seu naixement Mayak esdevé un dels més grans desastres ecològics de la història. Les condicions de salut i seguretat són lamentables i el menyspreu pel medi fa que inicialment es llencin residus radioactius d'alta activitat a un riu proper, que els transporta fins al riu Ob i d'allà a l'oceà Àrtic. Més tard el llac Karachay s'utilitzà per emmagatzemar els residus radioactius a l'aire lliure.
Actualment el llac Karachay es considera el lloc més contaminat del planeta. Durant els anys 60 el llac es va anar assecant, passant d'una superfície de 0,5 quilòmetres quadrats el 1951 a 0,15 quilòmetres quadrats a finals del 1993. El 1968, després d'una sequera, el vent es va endur pols radioactiva de l'àrea seca del llac irradiant mig milió de persones amb 168 petabequerels de radiació. Les autoritats russes, sempre previsores, han cobert el llac de ciment per evitar que se n'escapin més sediments.
Amb tot això Mayak s'havia convertit en una de les catàstrofes ecològiques més importants del segle XX. Aquesta era la situació en el moment en què es va produir l'accident del 1957.
L'accident en si va tenir lloc en una planta de reprocessament de combustible nuclear del complex de Mayak. El 29 de setembre del 1957 el sistema de refrigeració d'un tanc que contenia 70 o 80 tones de residus radioactius va fallar, i el contingut del tanc es va anar escalfant, fins que va produir una explosió no nuclear. A causa de l'explosió, que no va tenir víctimes immediates, es van alliberar a l'atmosfera 74 petabequerels de radioactivitat.
El núvol radioactiu es va desplaçar entre 300 i 350 km cap al nord-est, i els seus sediments van produir contaminació radioactiva de llarga durada a una àrea d'uns 800 quilòmetres quadrats (equivalent a la superfície del Vallès Oriental), principalment amb cesi-137 i estronci-90. Aquesta zona es coneix com a Traça Radioactiva de l'Est dels Urals, o East-Ural Radioactive Trace (EURT).
L'accident va ser mantingut en secret en tot moment. Unes 10.000 persones van ser evaquades de l'àrea afectada sense més explicacions. Tota informació de víctimes va ser suprimida pel govern rus, però s'han fet estimacions que xifren en unes 200 les morts directes per càncer causat per la radiació.
L'àrea contaminada, l'EURT, va ser declarada pel govern Reserva Natural de l'Est dels Urals el 1968, per donar una coartada a la limitació d'accés.
El dissident rus Zhores Medvedev va divulgar el desastre amb un llibre publicat l'any 1979, El desastre nuclear als Urals. No va ser fins a l'any 1990 que el govern rus va desclassificar els documents sobre l'accident.
[1] Vegeu per exemple Txernòbil a Catalunya. Santiago Vilanova, revista Userda, juny del 2004.
[2] Els següents articles de Wikipedia serveixen de punt de partida per al lector interessat: Nuclear and radiation accidents, List of civilian nuclear accidents, List of military nuclear accidents.
[3] La International Nuclear Event Scale (INES) és una escala introduïda el 1990 per l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica que classifica la severitat dels accidents i incidents nuclears d'1 a 7, segons les següents descripcions: 1 (Anomalia), 2 (Incident), 3 (Incident important), 4 (Accident amb danys a l'emplaçament), 5 (Accident amb dany fora de l'emplaçament), 6 (Accident important) i 7 (Accident greu).
[4] Per a més informació consulteu l'article de Wikipedia Kyshtym disaster.
Comentaris
Per cert, ahir feia 24 anys de l'accident de Txernòbil i van fer un documental molt interessant al Cronos (canal 33):
http://www.tv3.cat/videos/2864170/Lhora-zero-la-catastrofe-de-Txernobil
Està bé perquè explicava amb força detall el com i el perquè de l'accident.