Ves al contingut principal

"Esa mala fama..." (Guy Debord, 1993)

"Esa mala fama...", Guy Debord, Editions Gallimard 1993; edició en espanyol, Pepitas de Calabaza, 2011.

Com tots els que parlen de les idees de Guy Debord, aquest és un text d'actualitat.

L'editorial Pepitas de Calabaza, de Logronyo, La Rioja, es consolida títol rera títol com a la més interessant que hi ha actualment al nostre país. Enguany han tingut la bona idea d'editar en espanyol el darrer text publicat per Guy Debord, "Cette mauvaise réputation...".

Per molt que la paraula "espectacle" donés lloc massa sovint a interpretacions errònies, Debord no va situar mai la crítica als continguts dels mitjans de comunicació de masses en el centre de la seva teoria. Aquest lloc l'ocupaven les relacions socials entre les persones mediatitzades per les imatges, forma presa per les mercaderies en la seva espiral d'acumulació dins una economia capitalista avaçada.

Nogensmenys, Debord es divertia molt carregant contra els mitjans de comunicació professionals. Potser perquè en aquest cas el menyspreu que mereixia l'objecte de crítica era particularment evident, Debord sovint utilitzava la premsa com a sac de boxa. La premsa és un habitant particularment feble dels mass media, perquè les mentides escrites queden impregnades sobre un full de paper, mentre que les dites en mitjans audiovisuals es dissolen en un remolí inabastable i efímer.

En tres llibres practica l'art de carregar contra la premsa: In girum imus nocte et consumimur igni (1978-1999), on darrera d'un dels seus millors textos (el guió d'una pel·lícula del mateix nom) recull un seguit de "crítiques" fetes per assalariats; Consideraciones sobre el asesinato de Gérard Lebovici (1985), en què respon els deliris de la premsa que el relacionaven amb la mort d'un amic seu; i l'aquí comentat "Esa mala fama..." (1993). Aquest últim és, però, el que més autonomia té dels textos que comenta. A "In girum..." Debord considera que la simple reproducció com a annex de les crítiques era suficient perquè el lector entengués en què s'equivocaven (eren altres temps). A "Consideraciones..." la gravetat de les insinuacions, acusacions i mentides és tan gran que el factor de defensa personal tenia un paper preponderant; defensa d'ell, del seu amic i de l'amistat que els unia, així com de contraatac a uns autèntics professionals de la difamació. A "Esa mala fama...", Debord està més interessat en clarificar dubtes sobre les seves principals teories, i evitar-ne males interpretacions.

Debord es va treure la vida el 30 de novembre del 1994. En vida no va publicar res després d'"Esa mala fama...". Això dóna una especial rellevància a aquest text, i en especial a les seves darreres pàgines. En elles explica la motivació que el va dur a escriure La societat de l'espectacle (1967). Considera que aquest llibre acomplia dos requisits indispensables per atacar el centre mateix del món actual: ser essencialment cert, és a dir, no poder ser desmentit pels fets; i en segon lloc, ser totalment inacceptable en el marc de la societat actual.

En les pàgines anteriors ha fet tot un repàs de les opinions emeses a la premsa entre 1988 i 1992 sobre ell mateix, els seus llibres, i la Internacional Situacionista. Les seves respostes estan molt en sintonia amb la resta de la seva obra, per exemple amb l'imprescindible Panégyrique (1989-1997) que es va publicar en la seva totalitat pòstumament.

La vida de Debord s'assemblava a les seves obres, com ell mateix va escriure; i en aquests textos dels darrers anys ell en descriu algunes parts que ens ajuden a comprendre aquesta semblança. Hi trobem un Debord que ha estat un exemple viu de que portar a la pràctica la seva teoria de la revolució era no només possible, sinó que estava a l'abast de la mà, tant el 1968 com aquí i ara.

Immersos en la societat del treball i el consum de mercaderies, és bo que sapiguem què pensava i com va viure un dels seus principals enemics durant el segle XX.

___
  
Podeu trobar aquest llibre a la llibreria La Rosa de Foc, Carrer de Joaquim Costa, 34, el Raval, Barcelona.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…