Ves al contingut principal

Kitsch publica el seu "Electrokàustic"

No ho anuncien cartells publicitaris ni programes especials de televisió. Kitsch han publicat un nou disc, el cd+dvd en directe “Electrokàustic”, que recull les cançons interpretades en la seva recent sèrie de concerts del mateix nom. El pots trobar a botiga del seu lloc web.

Els autors de Presó mental han recollit 15 cançons de les dues sessions consecutives que van fer el novembre del 2005 al Teatre Municipal de Banyoles (més tard van passar per l’Auditori de La Pedrera, a Barcelona). Al cd hi trobarem alguns clàssics del grup: destaquen les impressionants El far, Antimonium i Hora fosca, i cal celebrar la recuperació de Maleït divendres, amb una gran lletra de Joan Pairó. Els amants d’El far i Hora fosca, especialment, agrairan aquestes versions en directe, molt cuidades i que complementen molt bé les originals.

A més d’un parell de versions, el disc inclou també set temes inèdits que satisfaran les ànsies dels seguidors més fidels, tot i que no haurien de deixar d’editar-se en estudi en un futur. Agonía és una potent peça que compta amb la veu d’Agustí Busom (Abús). A Vanitati mundi li senta perfectament la cavernosa veu de Mon a la Cova, de Casual. La lletra, treta de l’Apocalipsi, ens recorda “que tota rosa té espines i tot plaer metzines, tot és vanitat al món”. Queda dit.

Les cançons amb veu principal de Lluís Costabella mantenen la fidelitat del grup a les lletres fosques i amarades d’una tristor profunda. En aquest sentit resulta un gran encert haver musicat dos poemes d’Alejandra Pizarnik, Hija del viento i la preciosa Noche, versos que et xuclen durant la caiguda: “¡Faltan palabras, falta candor, falta poesía cuando la sangre llora y llora!”. Queden, en català, Murmuri, Estatus i Cors, on per resistir sense que se’t posi la pell de gallina ja caldria ser un llosa de marbre. “Quin estatus tinc, si sóc com una estàtua que no sent dolor?”

En aquests temps en què et trobes un pallasso cantant per a un càsting o destrossant un karaoke a cada cantonada (i a cada canal), en aquest país d’escenaris amb noms de companyia de telèfon mòbil i ràdios que repeteixen èxits patètics fins a l'esgotament, és bo saber que tenim un soterrani on escapar-nos, un so per a les nostres derrotes i els petits calfreds de l’ànima. És, entre pocs d’altres, la música de Kitsch, i hem après amb els cops i l’erosió dels anys a no viure sense ella. Aquest aprenentatge, un cop fet, no es perd: tot d’una se t’eriça la pell, se t’encongeix el cor i pels altaveus, Kitsch pregunta: “Quin sol es pondrà, si ja no em queden ombres on plorar tot sol?”

Comentaris

Marcús Media ha dit…
Gràcies per la info:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/30455

Salut i llibertat!
Marcús

Entrades populars d'aquest blog

"Obres púbiques" (Manuel de Pedrolo, 1991)

A part de materials d'altres gèneres, dues són les novel·les de Manuel de Pedrolo que es van publicar pòstumament: Obres púbiques i Tants interlocutors a Bassera.

Escrita originalment el 1971, Obres púbiques no va poder ser publicada en el seu temps, perquè es tracta d'una novel·la pornogràfica. No estem davant d'una història mediocre amanida amb escenes de sexe per animar el lector, sinó d'una estructura narrativa sorprenent, dissenyada en un primer nivell per estar completament al servei dels actes sexuals que en són els amos absoluts; però tenyida amb pinzellades de crítica sociològica, de tristor per un món que no pot romandre, i de la mala bava contra l'ordre establert que és marca de la casa Pedrolo.

He escrit a vegades que hi ha obres que m'han ajudat a dibuixar el paisatge de la llunyana Amèrica: la Lolita de la fugida, les pel·lícules de Hal Hartley o recentment la New Orleans d'A Love Song For Bobby Long. La comunitat nord-americana que retrata Manu…

Les illes de Venècia

Després de la meva segona estada a Venècia he completat l'article sobre aquesta ciutat, però m'ha quedat molt llarg. Per això he decidit separar-lo en dos: un dedicat a l'illa central de Venècia, i l'altre, aquest que estàs llegint (o preguntant-te per què hauries de llegir), dedicat a les seves illes.

LES ILLES DEL SUD

Diverses illes estan a molt poca distància en vaporetto del nucli central de Venècia. S'hi pot accedir fàcilment des dels Záttere de Dorsoduro, en el cas de La Giudecca i San Giorgio Maggiore; o des de San Zaccaria, una parada de vaporetto propera a Piazza San Marco.

1. La Giudecca. No ho diguis a gaire gent, però La Giudecca, una illa allargada separada de Dorsoduro només per l'ample canal que porta el seu nom, és un dels llocs on millor es conserva l'aire del poble venecià. La història de l'illa a la primera meitat del segle XX és marcada per l'activitat industrial, però després de la Segona Guerra Mundial aquesta activitat es va anar…

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

"La société du spectacle", Guy Debord, Éditions Buchet-Cassel, París (França), 1967. Edició en espanyol: "La sociedad del espectáculo", Ediciones La Marca, Buenos Aires (Argentina), 1995.

El passat dia 30 de novembre va fer 20 anys de la mort de Guy Debord. Amb motiu d'aquesta efemèride avui comento la seva obra principal, "La societat de l'espectacle".

"La societat de l'espectacle" (1967), de Guy Debord, és una de les obres de crítica social més significativa del segle XX, i un text precís en la seva anàlisi teòrica de la societat de l'espectacle, encara més en els nostres dies que quan va ser publicada.

Debord parteix de la crítica marxiana de la mercaderia per analitzar el domini d'aquesta en les relacions socials al món modern, en el qual la tecnologia ha fet evolucionar el mode de producció capitalista. En ell s'ha generat una acumulació tal de mercaderia que aquesta s'ha transformat en imatge. Empesa per la seva…