Kitsch publica el seu "Electrokàustic"

No ho anuncien cartells publicitaris ni programes especials de televisió. Kitsch han publicat un nou disc, el cd+dvd en directe “Electrokàustic”, que recull les cançons interpretades en la seva recent sèrie de concerts del mateix nom. El pots trobar a botiga del seu lloc web.

Els autors de Presó mental han recollit 15 cançons de les dues sessions consecutives que van fer el novembre del 2005 al Teatre Municipal de Banyoles (més tard van passar per l’Auditori de La Pedrera, a Barcelona). Al cd hi trobarem alguns clàssics del grup: destaquen les impressionants El far, Antimonium i Hora fosca, i cal celebrar la recuperació de Maleït divendres, amb una gran lletra de Joan Pairó. Els amants d’El far i Hora fosca, especialment, agrairan aquestes versions en directe, molt cuidades i que complementen molt bé les originals.

A més d’un parell de versions, el disc inclou també set temes inèdits que satisfaran les ànsies dels seguidors més fidels, tot i que no haurien de deixar d’editar-se en estudi en un futur. Agonía és una potent peça que compta amb la veu d’Agustí Busom (Abús). A Vanitati mundi li senta perfectament la cavernosa veu de Mon a la Cova, de Casual. La lletra, treta de l’Apocalipsi, ens recorda “que tota rosa té espines i tot plaer metzines, tot és vanitat al món”. Queda dit.

Les cançons amb veu principal de Lluís Costabella mantenen la fidelitat del grup a les lletres fosques i amarades d’una tristor profunda. En aquest sentit resulta un gran encert haver musicat dos poemes d’Alejandra Pizarnik, Hija del viento i la preciosa Noche, versos que et xuclen durant la caiguda: “¡Faltan palabras, falta candor, falta poesía cuando la sangre llora y llora!”. Queden, en català, Murmuri, Estatus i Cors, on per resistir sense que se’t posi la pell de gallina ja caldria ser un llosa de marbre. “Quin estatus tinc, si sóc com una estàtua que no sent dolor?”

En aquests temps en què et trobes un pallasso cantant per a un càsting o destrossant un karaoke a cada cantonada (i a cada canal), en aquest país d’escenaris amb noms de companyia de telèfon mòbil i ràdios que repeteixen èxits patètics fins a l'esgotament, és bo saber que tenim un soterrani on escapar-nos, un so per a les nostres derrotes i els petits calfreds de l’ànima. És, entre pocs d’altres, la música de Kitsch, i hem après amb els cops i l’erosió dels anys a no viure sense ella. Aquest aprenentatge, un cop fet, no es perd: tot d’una se t’eriça la pell, se t’encongeix el cor i pels altaveus, Kitsch pregunta: “Quin sol es pondrà, si ja no em queden ombres on plorar tot sol?”

Comentaris

Marcús Media ha dit…
Gràcies per la info:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/30455

Salut i llibertat!
Marcús

Entrades populars d'aquest blog

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

FM Uruma