"La Plaça del Diamant" (Joan Ollé i Carles Guillén)

La plaça del Diamant, de Joan Ollé i Carles Guillén, basada en la novel·la de Mercè Rodoreda. Direcció: Joan Ollé. Escenografia i vestuari: Serge Marzolff. Il·luminació: Lionel Spycher. Música: Pascal Comelade. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Pons, Rosa Renom. Teatre Borràs, 21/9/2004.

Veus més qualificades que la meva poden éxplicar per què La Plaça del Diamant (Mercè Rodoreda, 1962) és una obra cabdal de la literatura catalana. Jo només puc dir que quan la vaig llegir fa anys em va produir una profunda impressió, i això és així per la combinació de dos elements rellevants: d'una banda el seu argument, aquesta història de supervivència que és ben pròpia de la Catalunya del segle XX, i al mateix temps, universal; i de l'altra el seu estil psicològic, que impregna i caracteritza la totalitat de l'obra, i sense el qual La Plaça del Diamant seria una altra cosa, potser igual de popular però en el fons molt més modesta. Dit això, tampoc no llegeixo moltes novel·les ni m'interessa gaire llegir les digressions psicològiques de mil personatges, de manera que alguna cosa devia fer bé l'autora per clavar-me la Natàlia-Colometa al moll de l'os.
Era important explicar això perquè, diguem-ho clarament, en aquesta obra l'argument sense l'estil perd tot el seu valor. I això pot resultar força aliè a una part important del públic català del 2004, que cada cop més va al cinema i al teatre a que li expliquin històries; a que el distreguin, de fet. L'adaptació teatral que dirigeix Joan Ollé està lluny d'aquestes coordenades, pertany a un pla superior. Han entès la novel·la i es diria que n'han destil·lat l'essència, sense canviar el to del text, i sense dissoldre'l en imatges que puguin ofegar-lo. La veu de la Natàlia, il·luminada i pura. Sé molt poc de teatre (sé molt poc de quasi tot), però mirant i escoltant aquesta obra em va semblar que assistia a una de les representacions més belles que podria veure, un exercici de puresa, sublimació i classicisme.
I no, el text no és actual :-P

Comentaris

BolXevique! ha dit…
¿Carles Guillén i Selva?

Em sorprèn llegir el seu nom en relació amb "La Plaça del Diamant". Va ser mestre meu de llengua i literatura catalanes, i ens va dur un dia al teatre, a veure la representació de l'obra de Mercè Rodoreda.

Una abraçada
Daniel Daranas ha dit…
La veritat és que no conec en Carles Guillén. Simplement vaig copiar els crèdits del fulletó de l'obra. Un gran muntatge, pel qual cal felicitar en Joan Ollé i en Carles.

Malauradament no puc dir el mateix de la mediocritat que Benet i Jornet ha portat al TNC el 2007.

Una abraçada!

23/1/08 6:35 PM

Entrades populars d'aquest blog

"La sociedad del espectáculo" (Guy Debord, 1967)

FM Uruma